GERMANES
FATALS
Wyrd sisters
(1988)

Terry Pratchett

Editorial:
Mai Més Llibres
(2023)

Col·lecció:
Refugi A'tuin

Sèrie:
Les bruixes/ 2

Núm: ---

Pàgines: 336

Traductor:
Ernest Riera

Il·lustradora:
Marina Vidal

Lectures
relacionades:
Igualtat de ritus
Buixes de viatges
Lords i dames
Marcadara

Lectura del 2004:





Editorial:
Pla & Janés
(2003)

Col.lecció:
Mundodisco

Núm: 3

Pàgines: 324

Sèrie:
Les bruixes/ 2

Traductora:
Cristina Macía

Lectura del 1994:





Editorial:
Martínez Roca
(1992)

Col.lecció:
Mundodisco

Núm: 3

Pàgines: 265

Sèrie:
Les bruixes/ 2

Traductora:
Cristina Macía


Altres edicions:

2002, 2003 De bolsillo. Biblioteca terry Pratchett, 3/ Besteller 342/3

1998 Círculo de lectores

1991 MR. Col. Gran Fantasy

Germanes fatals és un títol una mica especial per mi. És la novel·la del Discmón que he llegit més cops (tres amb aquesta) i va ser la primera obra de la saga que vaig llegir després de les dues primeres (que com sabeu son més histriòniques). Això vol dir que cap al 1994 Germanes fatals va ser un cop d’humor intel·ligent que va ressonar durant molt de temps dins del meu cap i que em va insuflar unes ganes boges d’endinsar-me al nostre entranyable disc, als quatre elefants que el subjecten i a la tortuga Gran A’tuin que els traslladada a tots plegats per l’univers.

Va ser també el primer cop que em vaig topar amb un dels grans personatges del Discmón: La Iaia Ceravellarda (no, en aquell temps encara no havia llegir Igualtat de ritus) i també amb les altres dues bruixes que l’acompanyarien en més aventures. Parlo, òbviament de la Mami Ogg i la Magrat Allstendres. Una tríada molt ben aconseguida i que son l’ànima de les novel·les dedicades a les bruixes (la primera, Igualtat de ritus, no deixa de ser un preàmbul al que vindria després).

La segona lectura va ser al 2004. Llavors ja havia devorat, si fa no fa, la meitat de les novel·les del Discmón i cada cop em sorprenia més. Vaig tornar a rellegir-la pel bon record que en tenia i em va tornar a agradar molt (potser menys que al principi per allò que ja no et sorprèn). Però ara, quasi vint anys després, l’he tornat a assaborir (i a més amb l’exquisida traducció al català de l’Ernest Riera) i m’han tornat a aflorar sentiments i sensacions úniques: La de l’humor subtil ben treballat, la de personatges extraordinaris i la d’una trama fantàstica que amaga més de que sembla a primera vista. I també passatges d’aquells que no pots parar de riure, notes de peu de pàgina creatives i passatges d’humor absurd però que t’arriben a l’ànima com les escenes de tempestes que t’esbatanen els ulls i que potser només son simple atrezzo per a la trama... però que t’acabes estimant molt. Un exemple, de la benvolguda tempesta que acompanya l’obra en diverses ocasions:

(... ) “La tempesta s’hi havia posat de totes totes. Aquella era la seva gran oportunitat. Havia passat molts anys per províncies, havia fet bona feina com a tamborinada, havia acumulat experiència, fet contactes, saltat al damunt de pastors desprevinguts o mig partit amb un llamp roures petitets. Ara, una vacant meteorològica li havia donat l’oportunitat de demostrar tot el que sabia fer, i s’estava lluint amb l’esperança de cridar l’atenció a algun dels climes més importants.” (...)

Jo no havia llegint mai abans un paràgraf com aquest, m’enteneu? Bé, sí, ho havia vist a El color de la màgia i La Llum fantàstica però llavors pensava que simplement l’autor se’n reia de tot. L’estil de Pratchett i la seva capacitat d’introduir-nos passatges com aquest com qui no vol la cosa el vaig començar a gaudir aquí, d’aquesta novel·la que parla del petit regne de Lancre, perdut entre les muntanyes més elevades del Disc.

El rei Verence I és el rei de Lancre, un minúscul regne a les muntanyes dels Boccins on la màgia fa estralls. Bé, era el rei, doncs acaba de morir de manera, diguem-ne, no natural. El seu fantasma és condemnat a vagar (i encantar) el seu propi castell cosa ja de per sí força avorrida fins i tot per un fantasma. Mentrestant, el seu cosí, el duc Felmet, i la seva ambiciosa esposa ocupen el tron del petit regne i cerquen desesperadament a l’hereu del rei que és lliurat per un criat fidel de forma molt solemne —això vol dir, amb una fletxa clavada a l’esquena— a un trio de bruixes que aquell dia feien un aquelarre, per allò de seguir la tradició. Les bruixes es prenen el nouvingut com el que és: un símbol inequívoc (i molt tradicional també) que el destí li depararà alguna cosa... important. Així que s’ho maneguen per portar-lo a un lloc segur, a una companyia de gent estranya que van pels pobles fent teatre.

Les bruixes a qui se’ls encarrega aquesta tasca son la Iaia Ceravellarda (que ja coneixíem prèviament a Igualtat de ritus), una senyora poc tolerant amb ningú i amb una sapiència que es basa en la closcologia més elemental i que exerceix una gran influència sobre tothom.

(...) “Les bruixes no son gregàries per naturalesa i de cap de les maneres tenen líders. La Iaia Ceravellarda era la més respectada de les líders que no tenien” (...)
 
La segona d’elles és la Mami Ogg, progenitora de mig poble i amb tendència a decantar-se per la bona vida especialment pel que fa al beure i menjar. Gran amiga de la Iaia (a qui se li permet adreçar-se pel seu nom de pila) i una dona vital i compromesa amb els seus. I finalment tenim a la Magrat Allstendres, la més joveneta de totes i paradoxalment la que vol complir més amb les tradicions més paganes del seu gremi. Una bruixa innocent i disposada a tot però a la que li manca molta experiència de la vida. Juntes formaran un trio que com qui no vol a cosa ajudaran a canviar la vida de Lancre per sempre, però sobretot, seran uns dels personatges més entranyables de tot el Discmón.

Terry Pratchett és capaç de capgirar convencions i trencar estereotips. Ben sabuda és la imatge que existeix en el món sobre les bruixes, però Pratchett capgira aquesta caricatura per presentar-nos alguns dels personatges més venerats dins del seu Discmón, tan per la seva enganyosa simplicitat com per la seva extrema personalitat. Aquestes tres bruixes, el veritable motor de la història, se les hauran de veure per retornar un hereu al tron de Lancre passant per situacions divertidíssimes i trencant contínuament els esquemes dels contes de fades, fent picades d’ullet en algunes ocasions a obres populars com La Bella dorment però sobretot homenatjant a l’etapa clàssica del teatre ambulant. Sempre amb aquell to de paròdia sana que sap portar l'autor.

Un element que incorpora Pratchett en aquesta història de reis morts, pretendents al tron, bruixes i fantasmes...  és el teatre. A Germanes fatals aquesta incorporació té un paper primordial i no deixa de ser interessant com l'autor extrapola la màgia de la natura o de les bruixes (que no deixa de ser pràcticament el mateix) a la màgia del teatre, aquella capacitat d’embruixar a les persones amb coses que no passen de veritat — o com afirma la Iaia Ceravellarda, amb traficants de mentides i artificis—. Pratchett ret homenatge a aquest medi d'expressió de tal manera que ens sembla contemplar obres de Shakespeare enmig de dissertacions sobre com fer més atractius els aquelarres.

Trobarem doncs, mil i una oportunitats de riure enmig d’un trama repleta de males mirades, fantasmes avorrits, folls amb traumes juvenils (després d’haver passat pel seu estricte gremi de folls d’Ankh Morpork), bruixes somiadores, bruixes que troben que somiar és una bestiesa, viatges en el temps... i molt de teatre amateur. Un còctel explosiu que confirma aquesta obra com una de les més divertides i espaterrants del Discmón: El veritable inici de la saga de les bruixes.

Entreu senyores i senyors. Agafeu butaca i contempleu l’obra! L’espectacle (amb tempesta inclosa) és a punt de començar!

Eloi Puig
29/12/2023